APRENDRE A APRENDRE
Un dia
d’aquests la vostra mainada tornarà a escola i, coincidint amb el retorn als
estudis, com que es veu que els mestres no els deuen fer treballar prou, els
tornareu a apuntar a classes d’anglès (i de xinès o japonès, tant de moda), de
solfeig i de piano, o de guitarra, o de violí que fa més fi, els portareu a fer
dansa clàssica amb un tutú ben estofat, els fareu jugar a futbol, o a bàsquet,
o a futbol els dilluns i els dimecres i a bàsquet els dimarts i els dijous, i
no els reservareu cap hora per a classes d’informàtica, primer perquè els dies
no tenen més hores i segon perquè això de les classes d’informàtica ha passat a
la història com hi van passar també en el seu temps les classes de mecanografia
(recordeu aquelles pesades i sorolloses sessions de qwerty, poyoui, asdfg ñlkjk,
i sant tornem hi fins a l’extenuació?) perquè d’informàtica les úniques classes
necessàries serien les impartides per la canalla amb nosaltres escarrassant-nos
per veure si ens posem al seu nivell.
Sempre que
torna el setembre em faig la mateixa pregunta: Cal sobrecarregar tant
d’estímuls els nens i les nenes? Cal afegir los a un programa escolar que,
teòricament, és el que els ha de donar l’educació que necessiten?
Una pregunta
que en porta altres de relacionades, com ara la qüestió sobre si la formació
extraescolar es fa en funció de les necessitats reals de l’interessat o de les
frustracions acumulades dels seus progenitors. Costa de saber si aquell xiquet
que tragina un violí més voluminós que ell va a formar se o, simplement, està
pagant el desig no satisfet del seu pare o de la seva mare de no haver pogut
estudiar solfa. I quan dic violí podem dir tennis, teatre o pintura artística.
És curiós, curiosíssim, però a mi em fa l’efecte que per més preparats per a
l’absorció de coneixements que estigui un ésser humà en fase de creixement,
tota aquesta intensíssima marató formativa a què es veuen abocats els infants
d’avui dia en realitat el que fa és acostar-los a la saturació, que és la sala
d’espera del desinterès. No hi entenc gaire, de psicologia infantil, més enllà
de la derivada de la meva pròpia experiència. Però jo diria que el motor del coneixement
no és la formació sinó la curiositat. S’aprèn més per curiositat que per
obligació. La formació és, precisament, el mitjà per satisfer el desig de conèixer
i no pas l’eina per generar aquest desig. I la curiositat, més que cap altra activitat
humana, necessita temps. Temps lliure. Temps per observar, per tenir-se l'opció
de fer-se preguntes i no només l’obligació d’anar responent les que fan els
altres. Si volem nens i nenes ben formats, doneu-los temps per badar, per
captar els estímuls a partir dels sentits i no pas a partir de
l’ensinistrament. Donem a les criatures, més que continguts, disciplina per
aprendre. Posem a la seva disposició, més que activitats, els mitjans per fer-les.
Però sense perdre de vista que un nen o una nena amb el nas enganxat rere un
vidre, o amb la barbeta sobre la barana del balcó, activant els seus tendres
mecanismes reflexius, sónla millor garantia d’un adult que ballarà, calcularà,
interpretarà o serà poliglot fruit de l’avidesa pròpia i no del neguit
sobrevingut.